Durant molts segles, la caixa ha estat el moble per guardar tota mena de pertinences, des de la roba al gra, amb un ús generalitzat a moltes cultures. La simplicitat constructiva i la facilitat de trasllat la va fer imprescindible com a moble contenidor per a societats nòmades, però també per a moltes de sedentàries. 

A Catalunya, va arrelar un model que es va mantenir amb poques variacions des del segle XV fins que va desaparèixer), ja en el segle XIX. Servia per guardar la roba i altres béns personals, i en cada moment es decorava amb les tècniques i motius de moda. Les millors caixes de finals del gòtic i del Renaixement eren policromades, mentre que les del Barroc solien estar decorades amb talles, unglades i embotits de boix. Els diferents centres productors desenvolupaven decoracions que permeten identificar-les. 

En moltes ocasions, les caixes formaven part del dot que la família de la núvia havia d’aportar al matrimoni. A més dels diners, la núvia era dotada amb una o diverses caixes que servien per transportar i guardar l’aixovar. Algunes d’aquestes caixes catalanes, incloïen una portella a la part dreta del frontis amb tres calaixets a l’interior, perfectes per posar objectes de mida petita. Solien fer tàndem amb una d’igual sense calaix o amb un calaix llarg al sòcol, i totes dues les mantenia la núvia en propietat. 

Com que els homes també podien guardar les seves coses en caixes amb calaixos, davant d’un exemplar se’ns fa difícil d’assegurar que realment es tracta d’una caixa de nuviatge. Sí que podem afirmar que la caixa amb calaixos és pròpia de Catalunya, sense paral·lelisme en altres territoris.