És el banús africà originari per antonomàsia, una de les fustes més apreciades des dels antics Egipcis fins avui per la seva qualitat i tonalitat fosca. Del banús, eben, va sortir el nom de l’ofici de d'ebenista al segle XVII. Els ebenistes es dedicaran a guarnir les còmodes, els burós i les taules amb xapes de fustes precioses i marqueteries (de banús, però no únicament). Normalment, els ebenistes cobrien les estructures de pi o roure que realitzaven els fusters.
Altres espècies de Diospyros no son comercialitzades pel color clar i altres ho són en forma de troncs.
Notes històriques
La paraula ebenista, traducció del mot original francès ébéniste, deriva de la fusta del banús, una espècie exòtica importada de Cuba i de l'Índia a través de Portugal, aquesta última molt més cara, predilecta per a la construcció de petits mobles i objectes de la millor categoria ja des de mitjans del segle XVI. A Catalunya, però, a diferència de França,[1] el terme ebenista aplicat als artesans del moble català no es documenta fins al segle XIX (MESTRES; PIERA 1999: 63). Als inventaris de Felip II apareixen ensambladores de ébano com aquells artesans especialitzats en el treball del banús i d'altres fustes exòtiques i precioses, normalment d'origen americà (CASTELLANOS 1990: 64), però no serà fins al 1630 aproximadament que apareix el terme ebanista per designar aquest artesà a Espanya, que també treballa el carei i el marfil al mobiliari (AGUILÓ 1990: 113).
El banús ha estat una de les fustes més preuades durant tota la història del moble des de la seva importació a Espanya al segle XVI, donada la seva excepcionalitat i exotisme, a part del seu color negre intens i la finor i homogeneïtat de les seves fibres. El banús de Madagascar era d’un negre intens, mentre que el de Portugal, provinent del Brasil, era d'un to bru vermellós. Per la seva escassetat i l’elevat preu, és estrany trobar-la en massís.
Fins al segle XVI es va emprar en peces petites o en marqueteries amb petites cal·ligrafies d’os o ivori embotides sobre fons de banús amb motius vegetals i alats, com papallones, a la manera italiana (MAINAR 1976: 72). Aquesta decoració s'aplica en petits mobles, com les arquetes, o en petits objectes artístics valorats com autèntiques obres d'art, emprats per guardar-hi objectes valuosos, com joies o altres elements preuats pel seu propietari.
La tipologia de mobiliari on el banús va ser el protagonista van ser els escriptoris, tant en format arquilla com en arquimesa (amb tapa abatible que tanca el calaixets). En els inventaris de Felip II hi consta un gran nombre d'escriptoris construïts amb una gran varietat de fustes, des de pi i noguera per als exemplars més pràctics, fins a banús per aquelles peces dedicades a l'exhibició i la contemplació (CASTELLANOS 1990: 90).
A partir del segle XVII s’estén la seva aplicació en fines xapes d’entre 1 i 2 mm (RODRÍGUEZ 2006: 140). El desconeixement europeu respecte la brillantor intrínseca del banús va fer que s'utilitzés en contrast amb altres materials com l’ivori o el carei (PIERA 2020: 25). Durant el segle XVII l’escriptori va ser el moble principal de representació i de prestigi i formava part d’un mercat de luxe enfocat a la noblesa i les classes benestants europees. Els escriptoris de banús i marfil napolitans són els més freqüents durant la primer meitat del segle XVII, una peça bàsica als habitatges nobles i de classe alta. Aquests es construïen tant en petites dimensions per als estrados com en les dimensions habituals per a les sales de representació (AGUILÓ 1990: 112). A banda dels escriptoris, durant el segle XVII el banús també s'emprà en els llits coneguts com a llits portuguesos, aquelles que es construïen de banús o palissandre i bronze (AGUILÓ 1990: 130).
El banús es complementava amb altres materials, com el marfil o ivori, el carei o metalls preciosos com la plata amb i tècniques cares i complexes, com el verre églomisé. La documentació de l’època ens revela una presència molt superior de banús del que caldria esperar pels pocs exemples que ens n'han arribat, però en el cas de falta de banús es recorría a la fusta de xicranda o de palissandre.
La imitació del banús també fou tot un art. Durant el barroc les fustes toves, com el pi, o les fustes de ribera es tenyien de negre per imitar el banús. Aquesta tècnica es coneix com a ebenització i era freqüents en aquelles persones de certa categoria social però no suficient per permetre's peces confeccionades amb banús.
El banús va començar a caure en desús al llarg del segle XVIII, tot i que mai s'acabà d'abandonar. La caoba fou la fusta que va substituir el banús com a material preferit per a la confecció de mobiliari de luxe durant tot el segle XIX (MESTRES; PIERA 1999: 124 i 128). Tot i així, passada l'època isabelina va haver-hi un repunt de l'ús del banús i del gust pel negre. La foscor del banús i de la fusta ebenitzada s'imposa a la caoba. Ara, es decoren amb flors, ocells i petites figures acolorides amb incrustacions de nacre envernissades (GÜELL; JORBA 2008: 11).
El banús tornà a aparèixer amb força durant l'Art Decó, un estil on les fustes exòtiques com el banús o el banús de Madagascar, la caoba o el palissandre, van tenir una gran repercussió. Entre totes, el banús fou dels materials més rellevants en aquesta nova estètica (GÜELL 2018: 135). Un dels principal ebenistes d'Art Decó fou Jacques-Émile Ruhlmann (1879-1933), especialitzat en l'ús del banús de Madagascar (GÜELL 2018: 136). Durant l'Art Decó, el banús es va combinar amb materials que tradicionalment no s'havien emprat, com la pell de xagrí (també coneguda com a galuchat), la pissarra, l'acer o el vidre.
________________________________________
[1] Des del regnat de Lluís XIV, la producció de mobiliari estava molt regulada a França. D’una banda, arran del projecte de Versailles, l’any 1662, el ministre de finances de Lluís XIV, Jean-Baptiste Colbert, va reagrupar tots els tallers de París sota la reformada Manufacture Royale des Gobelins, dirigida de Charles Le Brun, pintor del rei. En els Gobelins hi treballaven tapissers, orfebres, fonedors, gravadors, ebenistes i fusters, entre altres artesans. D’altra banda, els gremis, establerts des de l’edat mitjana, també van regular la producció de les arts decoratives fins a la Revolució Francesa l’any 1791. En el cas que ens ocupa, els gremis dedicats a la producció de mobiliari s’anomenava Corporation des Menuisiers-Ébénistes. La Corporation diferenciava dos oficis: en primer lloc, els fusters, que fabricaven taulers (boiserie), i, en segon lloc, els fabricants de mobiliari. Alhora, aquests últims es dividien en dues especialitats: els menuisiers i els ébénistes. Els primers, s’encarregaven de la fabricació de peces massisses, normalment consoles, cadires i llits, amb tota classe de fustes. Els ébénistes es dedicaven a guarnir les còmodes, els escriptoris i les taules amb xapes de fustes precioses i marqueteries entre elles el banús, però no únicament.
Gabon, Moçambic, Tanzània, Madagascar, el Congo o Zàmbia
Color
L’albeca és de color clar, clarament definida i la fusta del cor, fosca, quasi negra. De vegades presenta vetes de color blanc.
Fibra
Recta, ocasionalment entrellaçada. Poc nervi.
Gra
Fi.
Duresa
Molt dura, 7.0 en el test de Monnin.
Densitat
Molt pesant, amb una densitat de 900-1010 kg/m³ al 12% de contingut d'humitat.
Durabilitat
Fusta seca i madura, molt duradora davant xilòfags i fongs. L’albeca és poc duradora davant els agents degradants de la fusta.
Impregnabilitat
Fusta del cor no impregnable.
Usos
Instruments musicals, escultura i torneria, mànecs d'eines i estris, xapes decoratives (poc sovint), incrustacions, acabats d’interior de luxe.
Preu/disponibilitat
El banús és una de les fustes més cares del món per la seva escassetat. No es disposa d’informació sobre les masses forestals ni de subministraments certificats. Inclosa a les llistes d’espècies en extinció per la IUCN. Es recomana l'ús de banús reciclat o l'ús d’altres espècies, tintades.
Propietats tecnològiques
● la serradura és fàcil. El desgast de les serres és ràpid.
● no presenta bones aptituds per a l’obtenció de xapes per desenrotllament o per tall a la plana
● en el mecanitzat, per la seva duresa, cal utilitzar estris de carbur de tungstè.
● encolat difícil. Clavat i cargolat requereixen trepant previ. L’acabat no presenta problemes.
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
