De la caoba s'obté una fusta de fins acabats, treballabilitat i durabilitat, i és considerada la millor fusta per a ebenisteria. És potser la primera fusta tropical que es va estendre per Europa i va ser molt apreciada per la seva bellesa i resistència. Actualment el seu valor històric és més que el comercial. Les més utilitzades com a fusta són Swietenia machrophylla, Swietenia mahagony y Swietenia humilis.
Notes històriques
La caoba és una de les fustes més emprades al llarg de tota la història del moble. Normalment, s'ha usat en mobiliari d'un cert nivell social, ja que es tracta d'una fusta considerada exòtica i d'importació. La més apreciada fou la del Carib —Cuba, Jamaica, Puerto Rico i Santo Domingo—, amb un color profund i adequada tant en massís com en xapat (RODRÍGUEZ 2006: 93).
Segons menciona Sofía Rodríguez Bernis, al seu Diccionario de mobiliario, la caoba es va importar als inicis per a la construcció. A finals del segle XVI apareix a les obres de l'Alcázar de Madrid, on sembla que es va reservar fusta de caoba per fer un bufet tocador per al rei Felip II. A més, apareix emprada la fusta de caoba en una llibreria construïda l'any 1592 (RODRÍGUEZ 2006: 93).
L’any 1562, per a la fabricació de les llibreries de la Biblioteca del Monestir d'El Escorial, realitzades per Giuseppe Flecha, segons menciona l’arquitecte renaixentista Juan de Herrera, es va fer una acurada selecció de fustes per disposar-les amb un rigor geomètric perfecte. Les fustes precioses i exòtiques que es van emprar per a la construcció de les llibreries eren la caoba, la balata, el banús, el taronger i el cedre (CASTELLANOS 1990: 85-86).
Segons apunta Mainar, durant el segle XVII la caoba es va emprar en les motllures tallades i daurades dels marcs d'alcova de les cases benestants. D'altra banda, a les illes Balears també va arribar la caoba i es va usar amb certa freqüència en aquest període, juntament amb altres materials luxosos com el banús, el palissandre o el carei, a més de combinar-la amb tècniques luxoses, com la tècnica del vidre pintat a l'oli, pròpia de Nàpols i que a les illes es va desenvolupar prou (PIERA 2015).
Al llarg del segle XVIII es perd la preferència pel banús i s'utilitza la caoba, considerat un material exòtic i valuós. Aquest canvi de mentalitat es dona paral·lelament a tot Europa, especialment a Anglaterra, on ja des del segon quart del segle la caoba comença a emprar-se freqüentment en els mobles de luxe. A Anglaterra es posa de moda a partir del 1720, quan s'eliminen els gravàmens sobre la importació de les fustes de les colònies, com la caoba (RODRÍGUEZ 2006: 93). El gust per l'acabat de la caoba envernissada s'havia estès per tot Europa i aquest acabat fou especialment usat en els mobles de Chippendale, els quals van tenir molta influència a Espanya i la resta d'Europa (MAINAR 1976: 170). Anglaterra crea un precedent que tindrà una gran influència a Catalunya i sovint, quan no era possible adquirir caoba, els ebenistes i fusters catalans empraven l'almagre o el conegut tint d'alemanya per tenyir fusta d’àlber blanc, d’om o d’auró de color caoba. Només en els casos de les cases benestants de Barcelona trobem mobles de caoba, peces molt costoses que, en els casos que no era possible permetre’s una peca de caoba, se substituïa per mobles de noguera, la qual té un color semblant (MESTRES; PIERA 1999: 124).
Durant el segle XVIII, els ebenistes francesos cobrien les estructures dels mobles que construïen els menuisiers amb panells de marqueteria de fustes exòtiques, entre elles la caoba (SOUCHAL 1963: 14).
A Catalunya la caoba entra amb força amb les marqueteries de l’estil Directori i Imperi (al voltant del 1800) aplicades, freqüentment, a les calaixeres (MAINAR 1976: 187 i 192). Les marqueteries es realitzen amb fusta de noguera, caoba, banús o boix, però també s'hi apliquen filets de marqueteria sobre base de caoba (MAINAR 1976: 196-197). Normalment en aquest període la caoba s’aplica en xapes i no en massís.
Des de començament del segle XIX, l'estil Imperi francès fou la referència per a l'ebenisteria catalana. La influència francesa fou forta en la manufactura de mobiliari català, fins al punt d'emprar els mateixos materials, formes i tipologies. Com apunta Piera, la caoba, molt usada a França, s'introduí com la fusta reina dels xapats i es començà a aplicar el marbre en els sobres dels mobles, especialment de les calaixeres (PIERA 2012). Els millors mobles produïts durant aquest període van anar de la mà de l'avenç industrial, puix que per a l'obtenció de les diferents xapes es feien servir serres mecàniques que van aportar regularitat i perfecció en el tall. La utilització de fustes exòtiques d'importació, com la caoba, propicià l'ús d'aquestes serres, amb les quals es podien fer xapes més fines i treure més rendiment a la fusta reduint els costos en matèria primera (PIERA 2012). Tot i això, durant el canvi de segle fou habitual la imitació de la caoba en els casos que els propietaris no es podien permetre una peça amb xapa de caoba. Tanmateix, a mesura que avançava el segle, entre les fustes més apreciades entre l'ebenisteria catalana hi havia la caoba. La fusta de caoba s'aplicava a totes les tipologies dels mobles i fins i tot en habitatges de classe mitjana (MESTRES; PIERA 1999: 219).
Gràcies a l’Exposició Pública de Productes de la Indústria Espanyola de l’any 1844 a Barcelona, podem saber que la caoba era la fusta més emprada en els mobles presentats (GÜELL 2005: 8 i 9). Entre els anys trenta i quaranta del segle XIX encara són molt presents les formes de l’Imperi, i amb elles els materials emprats, com la caoba i la xapa de palma de caoba, sobretot als frontals dels calaixos. Si avancem en el segle i prenem com a referència una altra exposició, l’Exposició Industrial i Artística de Productes del Principat de Catalunya de l’any 1860, veiem que la caoba deixa de ser la fusta més emprada i se situa en un segon lloc, mentre que el material més utilitzat és la fusta de xicranda, d’una tonalitat més fosca que la caoba (GÜELL 2005: 9).
A finals del segle XIX i durant els anys del modernisme la caoba es continua emprant en massís, en marqueteria i d’imitació tenyint altres fustes del seu to (MESTRES; PIERA 1999: 267, 273 i 279). Doncs bé, la caoba s’empra com una fusta per crear contrastos i aportar jocs cromàtics interessants (MAINAR 1976: 328). Cal esmentar la porta d’entrada a la Casa Navàs (projectada per Lluís Domènech i
Montaner i decorada per Gaspar Homar) de fusta de caoba, realitzada pel moblista Homar (CASA 2006: 125).
Durant els anys vint del segle XX, durant l’època Déco els materials emprats en la construcció de mobiliari eren aquells amb efecte embellidor. Hi trobem les fustes exòtiques o d’importació com el banús, el banús de Madagascar, la palma, el palissandre de Brasil, el zebrà o la caoba (GÜELL 2018: 135-137).
Definicions
Nom científic
Swietenia Macrophylla
Nom comú
Caoba americana (Cat), Caoba americana, aguano de Tabasco (Es), Central America Mahogany, Honduras Mahogany (En), Acajou d'Amérique Centrale(Fr)
Família
Meliaceae
Procedència
Amèrica
Distribució geogràfica
Zona oriental d'Amèrica Central i zona tropical d’Amèrica del Sud
Color
Color de l'albeca blanquinós o blanc groguenc. Color de la fusta del cor, rosat i amb el temps marró vermellós. Albeca diferenciada. Presenta atractius vinçats. Pot presentar resina de color fosc o dipòsits de color blanc als porus.
Fibra
Recta i també creuada
Gra
De fi a mitjà.
Duresa
Intermèdia, 2,7 en el test de Chaláis-Meudon, però poden trobar-s'hi vetes dures pel mig.
Densitat
Semi lleugera - entre 510-580 kg/m³ S. Macrophylla
Durabilitat
Duradora davant els fongs, bona resistència a l’atac d’insectes però no als tèrmits.
Impregnabilitat
Fusta de cor no impregnable i albeca variable desde mitjanament impregnable fins a poc impregnable.
Usos
Mobiliari i ebenisteria, xapes, recobriments decoratius, fusteria interior, ebenisteria, torneria, talla, escultura, elements esportius i mànecs d'eines, taulers contraplacats, instruments musicals, caixes per a fusells.
Preu/disponibilitat
Molt cara. Actualment prohibida la tala i venda perquè es considera espècie en perill d’extinció.
Propietats tecnològiques
● la serradura és fàcil. El desgast de les serres és normal. Es poden utilitzar serres d’acer o d’aliatges.
● bones aptituds per a l’obtenció de xapes per desenrotllament o per tall a la plana
● mecanitzat sense problemes
● encolat, clavat, cargolat i acabat sense problemes encara que poden produir-s'hi canvis de color amb l’encolat, i l’acabat amb polièster pot donar problemes
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
