Existeix amb freqüència un error en valorar les fustes anomenades vulgarment cedres, que es troben entre les fustes més valorades del món des de l'antiguitat.
En general són duradores i aromàtiques. Algunes tenen llarga història en l'ús en la fabricació de cobertes i habitatges per la durabilitat natural, però cal aclarir que dins dels anomenats cedres hi ha diverses espècies i molta confusió; per exemple, el cedre de l'Himàlaia és el Cedrus deodara, una conífera de la família Pinacea, també ho és l’anomenat cedre de l'Atles (Cedrus atlantica o cedre del Líban), que de vegades alguns autors consideren una varietat o subespècie del cedre del Líban Cedrus libani var. atlantica (Endl.) Hook.f. o Cedrus libani subsp. atlantica (Endl.) Batt. & Trab., o també una espècie diferent, Cedrus atlantica (Endl.) Manetti ex Carrière, segons l'autoritat botànica a què es recorri en els tractats botànics i florals. També és una conífera el cedre de Xipre, que és el Cedrus brevifolia, i totes aquestes espècies tenen característiques molt similars i són fàcils de treballar. Però dins d'aquestes característiques d'ús i aromàtica hi ha el cedre americà, també anomenat cedre espanyol, cedrela mexicana, C. fissilis, però no tenen res a veure amb els anteriors quant a origen botànic, ja que pertanyen a un grup totalment diferent.
Aquests cedres, com la nostra mostra, són frondoses de la família de les Meliacees que sovint es comparen amb la caoba, tot i ser més lleugers que aquesta última i que hi hagi una estructura diferent i fàcil de distingir entre tots dos.
Notes històriques
El cedre és una fusta mediterrània i es va utilitzar molt durant el Renaixement Italià (RODRÍGUEZ 2006: 100). Segons apunta Mainar, es tracta d’una fusta amb un gra molt fi, i això la fa molt apta per al poliment amb cera. A més, fou una fusta molt estimada i emprada a l’interior dels mobles per la seva condició aromàtica (MAINAR 1999: 37).
El cedre americà s'importà a la península des de mitjan segle XVI i es menciona sovint durant els segles XVII i XVIII en caixes, bufets, escaparates i escriptoris. S'importava des d'Amèrica Central, especialment des de Mèxic i Nicaragua, en totes les seves varietats (cedre roig, cedre blanc, etc.). És per aquest motiu que a la península comptem amb un cert nombre de peces de producció mexicanes realitzades amb fusta de cedre.
L’any 1584, per a la fabricació de les llibreries de la Biblioteca del Monestir de El Escorial, realitzades per Giuseppe Flecha, segons menciona l’arquitecte renaixentista Juan de Herrera, es va fer una acurada selecció de fustes per disposar-les amb rigor geomètric perfecte. Les fustes precioses i exòtiques que es van emprar per a la construcció de les llibreries són la caoba, la balata, banús, el taronger i el cedre (CASTELLANOS 1990: 85-86).
Durant el segle XVII, a Nàpols i Espanya, es desenvolupa una tipologia d’escriptori característica. Es tracta de peces destinades a un mercat d’alt nivell social i es construeixen amb materials luxosos com el carei i el banús. Els interiors d’aquestes peces es construeixen amb fusta de ribera i fustes locals com la noguera per als calaixos amb filets de marqueteria de boix. Els laterals podien ser xapats de fusta de cedre. En els casos que no es disposava de banús, es podia usar el cedre ebenitzat, és a dir, pintat de negre per imitar la preuada fusta africana (MUEBLE ESPAÑOL 1990: 294).
Durant el segle XVIII, els ebenistes francesos cobrien les estructures dels mobles que construïen els menuisiers amb panells de marqueteria de fustes exòtiques, entre elles el cedre (SOUCHAL 1963: 14).
El segle XIX català fa un ús molt important de la caoba, però també hi va créixer el consum d’altres fustes que es van mantenir en el mobiliari de mitjans del segle XIX. Entre aquestes fustes trobem el cirerer, el palissandre, el banús i el cedre.
Mónica Piera i Albert Mestres mencionen dues fonts documentals on es fa referència a la presència del cedre en diferents habitatges del segle XIX: «Un llit de fusta de cedro amb guarnició negra [...] un cobrallit de indiana de fondo blanch ab mostra groga y sarrell de cotó blanch” y en el comedor “una taula de fusta de cedro»; «Un canapè [...] cinch cadiras de fusta de cedro ab asiento y respatller guarnit amb domàs carmesí [...] una escaparata de cedro ab vidres devant y dintre la imatge».
Durant el modernisme la fusta de cedre es va continuar emprant en els tallers contemporanis a Gaudí, Vidal o Busquets. L’ús del cedre va ser especialment reconegut en els interiors dels armaris. Aquests es realitzen amb fusta de xicranda a l’exterior i d’àlber o de ribera a l’interior. L’interior es revestia amb fusta de cedre o de doradillo (MAINAR 1976: 313).
Cedrela (Cat), Cedro, cedro real, cedro español (Es), American cedar (En), Cédre rouge (Fr)
Família
Meliaceae
Procedència
Amèrica Central i Amèrica del Sud
Distribució geogràfica
Des de Costa Rica fins a l’Argentina, el Carib i Antilles
Color
La fusta del cor varia del gris rosat pàl·lid al marró vermellós amb ratlles pronunciades i una alta brillantor daurada; clarament delimitada de l’albeca de color blanquinós o de color rosa groguenc. La fusta dels arbres més joves tendeix a ser més clara i s’enfosqueix amb el temps.
Fibra
Recta, en alguna ocasió entrellaçada.
Gra
Mitjà.
Duresa
Janka 600 lbf (2,670 N).
Densitat
Lleugera, amb un pes mitjà que se situa entre els 490-520 kg/m3 al 12% d'humitat.
Durabilitat
La fusta de cedre és de forma natural resistent a l'atac de fongs i insectes, i està per tant catalogada com a durable, gràcies a la resina. És apta per a l'ús en exteriors.
Impregnabilitat
Fusta del cor de poc a gens impregnable. Albeca de ben a mitjanament impregnable.
Usos
Mobiliari de qualitat, tant interior com exterior, xapes de fusta natural, construcció de cases, instruments musicals, artesania —caixes de cigars, joguines—, fabricació d'embarcacions i de taüts.
Preu/disponibilitat
Preu moderat però probablement és difícil d’aconseguir. No hi ha evidencia de l’existència de partides de fusta certificada. No és una espècie en perill d’extinció si bé els ambientalistes aconsellen no fer servir fustes de boscos antics.
Propietats tecnològiques
● serradura - fàcil. La resina pot fer que les serres s’embrutin i quedin poc afilades. Desgast de les serres normal. S'hi poden utilitzar serres d’acer o d’aliatges.
● Bones aptituds per a l’obtenció de xapes per al desenrotllament o el tall a la plana.
● mecanitzat - no presenta problemes encara que es poden produir trossets de fibres.
● Per a un bon ribotejat, es recomana reduir l’angle d’atac de les ganivetes al 20º.
● Difícil de trepanar.
● encolat - fàcil però la presència de resines pot requerir que s’hagi de tractar abans, la superfície
● clavat i cargolat - no presenten problemes
● Abans d’aplicar-hi acabats és important tapar els porus.
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
