La noguera negra rep el seu nom tant per la seva fusta fosca com per l'escorça negra. És molt apreciada pel color, les tonalitats i les vetes. Aquesta espècie va ser introduïda a Europa l'any 1629.
Als Estats Units és la fusta més utilitzada per decorar les armes de foc.
Notes històriques
La noguera és la fusta més emprada al llarg de la història del moble a Europa i a la península Ibèrica, a Castella, Aragó i Catalunya, per al mobiliari de qualitat donada la seva durabilitat i l'acabat polit. És una fusta local, de fàcil subministrament, que s’ha utilitzat tant en massís com en xapat (RODRÍGUEZ 2006: 250). Segons Casto Castellanos, la noguera és d’ús universal, ja que s’utilitza abundantment en totes les regions d’Espanya, tot i que al País Basc i al nord de Navarra tendeixen a emprar el roure, i a la costa mediterrània també s’empra bastant el pi (CASTELLANOS 1990: 64).
A l’edat mitjana les fustes més comunes eren les locals. Entre les més citades a la documentació trobem l’àlber blanc i la noguera, però també se n’utilitzaven d’altres, com el pi, el xiprer o el roure de Flandes en menor mesura (MESTRES; PIERA 1999: 42). Un dels mobles més important per a la societat catalana del període era la caixa, símbol del dot i element de representació de la família. Per aquest motiu, sempre que la família s’ho podia permetre, les caixes es construïen amb fusta de noguera, la fusta local més preuada, i es decoraven seguint la moda del moment o s'hi afegien les novetats tècniques del període. A l’edat mitjana s’hi incorpora una portella al plafó dret que oculta petits calaixos.
La noguera s'aplica a totes les tipologies dels mobles, des de les arquimeses del segle XVI decorades amb tarsia morisca d’os i boix fins a les cadires de braços o de repòs del segle XVII.
A finals del segle XVI sorgeix una nova tècnica decorativa que s’aplica sobre fusta de noguera coneguda com a «pinyonet» o «gra d’arròs». Consisteix en la incrustació de petites peces de boix sobre la superfície formant motius geomètrics distribuïts en tot el camp del plafó, formant un tema circular amb motius concèntrics distints o bé en figura d'estrella (MAINAR 1976: 99).
Durant el segle XVII els artesans que treballaven la noguera eren els entalladors, els quals construïen mobles de noguera amb marqueteria d'os i fustes d'arbres fruiters com el taronger o el perer, a diferència dels ebenistes que treballaven amb fustes precioses —banús i caoba— i materials luxosos com el marfil o el carei. La reglamentació gremial, cada vegada més compartimentada, estipulava normes molt estrictes respecte als materials per als entalladors i els fusters. A aquests últims se'ls prohibia treballar la noguera i havien de construir els mobles de pi. En el cas que es tenyissin la fusta de pi per imitar la noguera, havien de deixar una cara al natural (AGUILÓ 1990: 113).
Amb el barroc l’ús de la noguera minva a favor d’altres materials més luxosos d'importació que creen contrastos cromàtics extremats, com el banús, el carei, l’ivori o el bronze daurat. En aquests casos la noguera s'empra per a l'estructura interior en els mobles de certa categoria.
Durant el segle XVIII Barcelona és un important centre productor de calaixeres, les quals comencen a valorar-se i a entrar de manera important a les cases benestants del set-cents. Els artesans elaboraven les calaixeres amb xapats i marqueteries amb tècniques precises i dissenys notables. Les fustes que empraven els artesans eren normalment d’origen local, com la noguera, tot i això també n’empraven d’exòtiques (MESTRES; PIERA 1999: 157). A partir del tercer quart del segle XVIII, amb l’aparició de les calaixeres de cos bombat, potes en volutes i faldó corregut es popularitza el xapat de noguera, combinada amb altres fustes de dinàmiques vetes com l’olivera (MESTRES; PIERA 1999: 115). A la capital la caoba comença a entrar als palaus de la ciutat de Barcelona, tot i que, pel cost elevat, la noguera continuava triomfant a la majoria dels mobles bons, tant en massís com en xapat (MESTRES; PIERA 1999: 124). Durant el XVIII s’abandona l’ús del banús en favor d'una gamma més harmoniosa combinada entre la caoba i la noguera (MESTRES; PIERA 1999: 128).
És interessant esmentar la denúncia que va interposar el gremi de fusters de la ciutat de Barcelona l’any 1737 a Domingo i Jeroni, dos germans de «nación romanos». Aquests últims van construir il·legalment «dos calaxeras a tall de escriptori» i «dos taulas otxavadas a joch de damas». A més, els fusters reclamaven que les peces es cremessin, ja que havien estat construïdes amb fusta de pi i noguera, mentre que les ordenances disposaven que la noguera només combinava amb la fusta d’àlber blanc (MESTRES; PIERA 1999: 153).
Durant el segle XIX la fusta de noguera (xapa, massís, i arrel) es continua emprant, ja que, juntament amb l'arrel d'olivera, és un tipus de fusta local i noble que els artesans saben treballar traient-ne el màxim rendiment. Ara bé, el segle XIX és el segle de la caoba, bé que, durant tot el primer quart del segle XIX, no es desestima la noguera per a tota mena de mobles com cadires, calaixeres, taules, armaris, etc. A finals del XIX la dificultat per trobar caoba i palissandre va provocar una revaloració i recuperació de la noguera (MESTRES; PIERA 1999: 219 i 273).
La noguera fou una fusta especialment emprada a l'Anglaterra del barroc (c. 1660-1730), en el moble d'estil Guillem i Maria i Reina Anna. L'ús d'aquesta fusta va marcar una època de producció molt prolífica coneguda com a "època de la noguera".
Definicions
Nom científic
Juglans Nigra
Nom comú
Noguera negra (Cat), Nogal americano (Es), American walnut (En), Noyer noir, noyer d’Amèrique (Fr)
Família
Juglandaceae
Procedència
Est d'Amèrica del Nord
Distribució geogràfica
Zona ripària des del sud d'Ontàrio, Dakota del Sud, fins a Geòrgia, el nord de Florida i el sud i centre de Texas
Color
Acabada de tallar, la fusta de cor és de color gris opac o marró violaci. En exposar la fusta es converteix en color albergínia morada més profunda. Amb el pas del temps i l'exposició a la llum UV, la fusta es torna marró fosc amb un toc de porpra.
Fibra
Recta, en algunes ocasions ondulada.
Gra
Mitjà.
Duresa
Semidura, amb un 3,8 al test de Monnin.
Densitat
Semipesant, fins als 610 kg/m3.
Durabilitat
Mitjanament resistent a la putrefacció. Susceptible a l'atac d'alguns insectes, entre els quals destaca l'arna.
Impregnabilitat
Fusta de l’albeca impregnable, fusta del cor variable entre poc i gens impregnable.
Usos
Xapa decorativa, fabricació de mobles, taulers contraplacats, instruments musicals, ebenisteria, terres, fusteria d’interior, mànecs i petits objectes com ara escopetes, bolígrafs, tornejats.
Preu/disponibilitat
És una fusta cara, tot i que té la meitat de preu de la noguera europea.
Propietats tecnològiques
● apta per l’obtenció de xapes per desenrotllament i per tall a a la plana
● mecanitzat - sense problemes. Desafilat dels estris normal. Necessari instal·lar-hi un sistema d’aspiració adequat.
● presenta bones aptituds per el corbat
● encolat, clavat, cargolat i acabat - sense problemes
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
