La fusta d’olivera té unes característiques visuals molt apreciades. La irregularitat de les seves vetes fa que cada peça sigui única i especial. Una fusta duradora, oliosa i d’olor ranci que recorda la teca.
Notes històriques
Normalment de la fusta d’olivera s’ha emprat l'arrel, amb vetes vistoses i decoratives.
Al segle XVII espanyol, l’arrel d’olivera es va emprar per a la realització de petits mobles, com tauletes o mobles d’estrada, puix que les tècniques per treballar-la no estaven de tot desenvolupades i hi havia una falta d'adherència entre les seves capes, de manera que se'n preferia l’aplicació en marqueteries. Durant el segle XVIII també va ser molt freqüent l’aplicació en xapats (RODRÍGUEZ 2006: 154) i, gràcies als impostos que pagaven els tallers de Madrid, sabem que fou una de les fustes més emprades en aquests tallers de la capital (JUNQUERA 1990: 143).
Durant el segle XVIII, Barcelona destaca com a centre productor de calaixeres, les quals comencen a valorar-se i a entrar de manera important a les cases benestants del set-cents. Els artesans elaboraven les calaixeres amb xapats i marqueteries amb tècniques precises i dissenys notables. Les fustes que empraven els artesans eren, normalment, d’origen local, com l’olivera, tot i que també n’empraven d’exòtiques (MESTRES; PIERA 1999: 156).
Durant el segle XIX els xapats continuaren decorant els mobles de les classes benestants i durant el segle XX la fusta d’olivera va tenir un gran protagonisme entre les marqueteries del modernisme gràcies a la seva textura i tonalitat. Tanmateix, també es va treballar en massís amb tècniques de talla i relleu.
És destacable el menjador anomenat “d’olivera i marqueteria” de la Casa Navàs de Reus, projectada per l’arquitecte Domènech i Montaner i decorada pel moblista Gaspar Homar. Homar va concedir el menjador amb fusta d’olivera en la parquetera i amb un conjunt de mobiliari amb marqueteria per crear jocs de vetes i contrastos de tonalitats (CASANAVÀS 2006: 131-32).
Definicions
Nom científic
Olea europaea
Nom comú
Olivera (Cat), Olivo, aceituno (Es), Olive tree (En), Olivier (Fr)
Família
Oleaceae
Procedència
Originaria de l'Orient mitjà
Dist. geogràfica
Sud d’Europa i nord d'Àfrica, sud-oest d’Àsia i illes de la Macaronèsia. Tanmateix, el seu extens cultiu des de l’antiguitat fa molt difícil reconèixer-ne l’àrea natural
Color
El color de l’albeca és blanc i el de la fusta de cor, groc marronós. Albeca poc diferenciada.
Fibra
Irregular i de vegades entrellaçada.
Gra
Fi.
Duresa
Dura, 6 al test de Monnin.
Densitat
Molt densa. Entre 850-1120 kg/m³ (950) al 12% d’humitat.
Durabilitat
Molt duradora. No és atacada pels insectes.
Impregnabilitat
L'albeca és impregnable, mentre que la fusta del cor ho és poc.
Usos
Terres de fusta, tornejats, xapes decoratives, mobiliari de qualitat, gravats, marqueteria, talles petites, caixes, formes de sabates, etc. La seva arrel és molt apreciada en la marqueteria.
Preu/disponibilitat
Preu relativament elevat ja que no s’explota normalment com a arbre de fusta.
Masses forestals importants. Les produccions i exportacions són escasses.
Propietats tecnològiques
● serradura - complexa amb tendència a esquerdar-se
● fusta massa pesant per l’obtenció de xapes per a desenrotllament però presenta bones aptituds per a xapes fetes amb tall a la plana
● mecanitzat - difícil a causa de la seva duresa i la seva fibra irregular
● encolat - pot presentar problemes per la presència d’olis. Es recomana encolar només acabat de raspallar
● clavat i cargolat - necessita perforadora prèvia i l’acabat no presenta problemes
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
