La fusta de pi és potser la fusta més utilitzada i coneguda. Es deu a diversos factors entre els quals destaquen l'abundància, l'a facilitat per treballar i la versatilitat. Té abundants nusos, normalment sans.
Presenta uns bons índexs en resistència, contracció i dilució, i impregnabilitat. No destaca en cap, però la combinació sol ser bona.
Notes històriques
La fusta de pi és un material molt freqüent a Castella, sobretot en la construcció de mobles en massís. Històricament, de la mateixa manera que les fustes de ribera, s’ha emprat per a les estructures i les parts no visibles dels mobles (prestatges d’escriptoris i armaris, calaixos, travessers, base per a mobles xapats, etc.), i sovint es combina amb la noguera, fusta per excel·lència del moble a la península. El pi és una fusta adequada per tenyir-la i sovint se n’ha modificat l'aparença per assimilar-la a altres fustes més nobles, com la noguera o el banús (fusta de pi ebenitzada) (RODRIGUEZ 2006: 272). La fusta de pi també ha estat un material utilitzat per aplicar la coneguda laca espanyola o xarol (ORDÓÑEZ 2006: 69-88). Al segle XII ja trobem documentació que fa palès l’ús del pi per a la construcció de mobles i petits objectes. Mainar fa referència a un inventari català del 1149 on apareix mencionada una caixeta mossàrab en la qual els filets de fusta fosca ressalten sobre una base de pi (RODRÍGUEZ 1990: 28). D’altra banda, una de les peces catalanes més antigues que ha arribat als nostres dies és el banc presbiteral de l'església romànica de Sant Climent de Taüll dels segles XIII-XIV, precisament construït amb pi, en origen policromat i daurat. No és estrany que un gran nombre de mobiliari medieval es construís amb fusta de pis, ja que l’ús de les fustes locals, com l’àlber blanc, la noguera o el pi, era el més habitual.
Normalment, les arquetes i els cofres medievals construïts amb pi es cobrien amb pell o amb altres tècniques decoratives com la policromia o el pastillatge daurat o policromat. Cal destacar les arquetes pintades hispàniques medievals, construïdes normalment amb un buc de pi amb decoració policromada. Al Museu Frederic Marès se'n conserva una col·lecció destacable (CATÀLEG 2017).
Ja des del Renaixement la fusta de pi és emprada en mobles populars i en altres d’un cert nivell econòmic. Veiem doncs el testament de Felip II on se citen més de quaranta escriptoris, alguns d’ells construïts amb fusta de pi combinada amb noguera (CASTELLANOS 1990: 90).
Durant el segle XVII els gremis estaven molt compartimentats i es regien per una normativa inflexible pel que fa, entre altres qüestions, a l’ús dels materials entre entalladors i fusters, de manera que els fusters tenien prohibit treballar la fusta de noguera i estaven obligats a realitzar les peces de mobiliari de pi. En el supòsit que es tenyissin per imitar la noguera o alguna altra fusta, una de les cares havia de ser de to natural (AGUILÓ 1990: 113).
És interessant esmentar la denúncia que va interposar el gremi de fusters de la ciutat de Barcelona l’any 1737 a Domingo i Jeroni, dos germans de «nacion romanos». Aquests últims van construir il·legalment «dos calaxeras a tall de escriptori» i «dos taulas otxavadas a joch de damas». A més, els fusters reclamaven que les peces es cremessin, ja que havien estat construïdes amb fusta de pi i noguera, mentre que les ordenances de l’època disposaven que la noguera només combinava amb la fusta d’àlber blanc (MESTRES; PIERA 1999: 153).
Durant el segle XIX la fusta de pi es va continuar emprant, igual que de segle anterior, en estructures de mobles xapats i a les parts interiors, com els calaixos o les lleixes. Cal destacar, però, que durant el segle XIX la compravenda de fusta era un negoci important. Normalment, els artesans que necessitaven comprar fusta es veien obligats a demanar crèdits. Destaquem el cas del fuster barceloní Eulogi Soler, que l’any 1827 va haver d’hipotecar-se per pagar a Francesc Viñas, comerciant de Mataró, «vàrios cargaments de taulons, pi de Suècia dits vulgarment de Flandes» (MESTRES; PIERA 1999: 217 i 219).
Amb el modernisme la fusta de pi es va emprar tant en estructures com en elements constructius. Cal destacar les portes de fusta de pi tallada de la Casa Batlló dissenyades per Antoni Gaudí, el cadiratge de Joan Busquets amb fusta de pi daurada a l’estructura, el moble auxiliar del domicili-despatx de Josep M. Jujol, dissenyat per ell mateix, de fusta de pi tallada i calada o les marqueteries i els mobles de la Casa Lleó Morera, dissenyades per Gaspar Homar.
Definicions
Nom científic
Pinus sp. (Pinus radiata)
Nom comú
Pi insigne (Ca), Pino insignis (Es), Insignis pine (En), Pin de Monterey (Fr)
Família
Pinaceae
Procedència
Amèrica del Nord-sud-oest dels EUA
Dist. geogràfica
EUA, Europa, Nova Zelanda, sud-oest d'Austràlia, Xile, el Brasil, Colòmbia i Sud-àfrica
Color
Albeca blanquinosa i duramen entre groc i marró.
Fibra
Recta.
Gra
De mitjà a gruixut.
Duresa
Fusta tova, 1,8-2,1 al test de Monnin.
Densitat
Entre lleugera i semipesant, aproximadament 500 kg/m3 al 12% d’humitat.
Durabilitat
Poc duradora davant l’atac de fongs i insectes.
Impregnabilitat
Albeca impregnable, fusta del cor de mig a poc impregnable.
Usos
Bigues, fusteria d'exteriors, partícules per a taulers i pasta de paper.
Preu/disponibilitat
Es tracta d'una fusta de creixement ràpid i abundant, de manera que el preu de la fusta de pi insigne és baix.
Propietats tecnològiques
● serradura - fàcil
● assecament - fàcil i ràpid. Hi ha un petit risc d'aparició d’esquerdes i que es produeixin lleugeres deformacions.
● raspallat - fàcil
● encolat - fàcil
● clavat i cargolat - fàcil
● acabat - fàcil
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
