Associació per a l'Estudi del Moble

Fitxa tècnica

• Terme preferent

  Pi làrix

• Identificador

  023

• Notes d'abast

  Aquesta fusta, provinent d'una espècie de coníferes, de la família pinàcia, és anomenada comercialment pi làrix per la seva semblança amb el pi, però es tracta de una espècie diferent al Pinus.
  A la indústria fustera, les espècies de Larix són valorades perquè són sòlides i duradores, i se'n poden extreure taulons que tinguin pocs nusos. La fusta d'aquests arbres també té propietats impermeables, raó de manera que sovint es fa servir per construir petits vaixells o per a fusteria exterior. Històricament, es va fer servir el Làrix per construir embarcacions militars.

• Notes històriques

  La fusta de pi és un material molt freqüent a Castella, sobretot en la construcció de mobles en massís. Històricament, de la mateixa manera que les fustes de ribera, s’ha emprat per a les estructures i les parts no visibles dels mobles (prestatges d’escriptoris i armaris, calaixos, travessers, base per a mobles xapats, etc.), i sovint es combina amb la noguera, fusta per excel·lència del moble a la península. El pi és una fusta adequada per tenyir-la i sovint se n’ha modificat l'aparença per assimilar-la a altres fustes més nobles, com la noguera o el banús (fusta de pi ebenitzada) (RODRIGUEZ 2006: 272). La fusta de pi també ha estat un material utilitzat per aplicar la coneguda laca espanyola o xarol (ORDÓÑEZ 2006: 69-88).
  
  Al segle XII ja trobem documentació que fa palès l’ús del pi per a la construcció de mobles i petits objectes. Mainar fa referència a un inventari català del 1149 on apareix mencionada una caixeta mossàrab en la qual els filets de fusta fosca ressalten sobre una base de pi (RODRÍGUEZ 1990: 28). D’altra banda, una de les peces catalanes més antigues que ens han arribat és el banc presbiteral de l'església romànica de Sant Climent de Taüll dels segles XIII-XIV, precisament construït amb pi, en els seus orígens policromat i daurat. No és estrany que un gran nombre de mobiliari medieval es construís amb fusta de pis, ja que l’ús de les fustes locals, com l’àlber blanc, la noguera o el pi, era el més habitual.
  
  Normalment, les arquetes i els cofres medievals construïts amb pi es cobrien amb pell o amb altres tècniques decoratives, com la policromia o el pastillatge daurat o policromat. Cal destacar les arquetes pintades hispàniques medievals, construïdes normalment amb un buc de pi amb decoració policromada. Al Museu Frederic Marès se'n conserva una col·lecció destacable (CATÀLEG 2017).
  
  Ja des del Renaixement la fusta de pi és emprada en mobles populars i en altres d’un cert nivell econòmic. Vegem doncs el testament de Felip II, on se citen més de quaranta escriptoris, alguns construïts amb fusta de pi combinada amb noguera (CASTELLANOS 1990: 90).
  
  Durant el segle XVII els gremis estaven molt compartimentats i es regien per una normativa inflexible pel que fa, entre altres qüestions, a l’ús dels materials entre entalladors i fusters, de manera que els fusters tenien prohibit treballar la fusta de noguera, i pertant estaven obligats a realitzar les peces de mobiliari de pi. En el supòsit que es tenyissin per imitar la noguera o alguna altra fusta, una de les cares havia de ser de to natural (AGUILÓ 1990: 113).
  
  És interessant esmentar la denúncia que va interposar el gremi de fusters de la ciutat de Barcelona l’any 1737 a Domingo i Jeroni, dos germans de «nacion romanos». Aquests últims van construir il·legalment «dos calaxeras a tall de escriptori» i «dos taulas otxavadas a joch de damas». A més, els fusters reclamaven que les peces es cremessin ja que havien estat construïdes amb fusta de pi i noguera, mentre que les ordenances de l’època disposaven que la noguera només combinava amb la fusta d’àlber blanc (MESTRES; PIERA 1999: 153).
  
  Durant el segle XIX la fusta de pi es va continuar emprant, igual que al segle anterior, en estructures de mobles xapats i a les parts interiors, com els calaixos o les lleixes. Cal destacar, però, que durant el segle XIX la compravenda de fusta era un negoci important. Normalment els artesans que necessitaven comprar fusta es veien obligats a demanar crèdits. Cal destacar el cas del fuster barceloní Eulogi Soler, que l’any 1827 va haver d’hipotecar-se per pagar a Francesc Viñas, comerciant de Mataró, «vàrios cargaments de taulons, pi de Suècia dits vulgarment de Flandes» (MESTRES; PIERA 1999: 217 i 219).
  
  Amb el modernisme la fusta de pi es va emprar tant en estructures com en elements constructius. Cal destacar les portes de fusta de pi tallada de la Casa Batlló dissenyades per Antoni Gaudí, el cadiratge de Joan Busquets amb fusta de pi daurada a l’estructura, el moble auxiliar del domicili-despatx de Josep M. Jujol dissenyat per ell mateix de fusta de pi tallada i calada o les marqueteries i els mobles de la Casa Lleó Morera, dissenyats per Gaspar Homar.
  

• Definicions

  Nom científic

  Larix sp

  Nom comú

  Làrix (Cat), Alerce (Es), Larch(En), Bois de larix (Fr)

  Família

  Pinaceae

  Procedència

  Europa

  Dist. geogràfica

  Zones fredes de l’hemisferi nord taigà de la Sibèria oriental, muntanyes d’Europa Central i península Ibèrica

  Color

  L'albeca és de color blanquinós o groguenc, mentre que el duramen és de color castany clar, amb tonalitats rogenques.

  Fibra

  Recta.

  Gra

  De fi a mitjà, amb una sensació greixosa o oliosa.

  Duresa

  Tova.

  Densitat

  Semipesant, 550-640 kg/m3 al 12% d’humitat.

  Durabilitat

  Mig duradora davant insectes.

  Impregnabilitat

  Albeca, impregnable.
  Fusta de cor, poc impregnable.

  Usos

  Fusta d'interior per a mobles i elements decoratius. També n'hi ha aplicacions exteriors (teules i terrasses).

  Preu/disponibilitat

  Fusta de preu entre moderat i baix.

  Propietats tecnològiques

  ● Serrat serradura - fàcil (encara que la resina pot embotar esmussar les serres)
  ● Xapes xapes - sisí. Bones aptituds per a l’obtenció de xapes per desenrotllament. Es recomana vaporitzat previ per estovar-ne els nusos.
  ● Mecanitzat mecanitzat - fàcil. Depenent Segons de la quantitat de nusos i resina de la peça
  ● Encolat encolat - fàcil. Es recomana netejar-ne la superfície prèviament i fer servir coles de resorcina.
  ● Acabat acabat - una mica complicat (preferiblement amb tapaporos tapaporus previ)
  ● Clavat clavat i cargolat – fàcil
  
  Nota: La majoria de les operacions manuals i mecàniques produeixen bons resultats. Tanmateix, les resines naturals de la fusta tendeixen a engomar les fulles de serra. A més, a causa de la disparitat entre la fusta primerenca tova i la fusta tardana dura, el poliment pot crear depressions i superfícies irregulars. Algunes espècies del gènere làrix poden causar irritació a la pell quan s'hi treballa.