La fusta de pi melis és una fusta molt valorada dins del món de la construcció. Va ser importada a Espanya en grans quantitats per a la fabricació de bigues i estructures.
La fusta de Mobila, engloba diferents fustes de pi amb característiques similars: Pinus tadea (pi tea, pi melis), Pinus Elliottii, Pinus Mitis, Pinus Echinata. La denominació de fusta de mobila té l'origen al port que amb més freqüència s'utilitzava per importar aquestes fustes. Aquest és el port de Mobile a Alabama (EUA). En algunes zones d'Espanya, com per exemple a la zona de Llevant, és molt buscada. Es tracta de l'espècie que es va utilitzar per aixecar cases segles enrere i que encara segueixen dretes. A més, és considerada per molts artesans i professionals una excel·lent matèria primera. Es fa la distinció entre la mobila antiga i la nova, ja que abans es treia d’espècies de desenes d’anys i la seva fusta era molt més densa i estable. Avui només es pot trobar recuperada. Aquesta és una mostra recuperada d'una biga de finals del segle XIX-principis del XX.
Precisament a Espanya aquests pins que tenen tan marcada la diferència de la fusta primerenca de la tardana (encara que siguin diferents espècies de pins) s'anomenen de diferent manera segons la regió, per exemple: a la zona de Catalunya i Balears es denomina pi melis, a Canàries Pino tea, i a la zona de València pi mobila. A la pràctica són pocs els que en coneixen o n'empren el nom comercial pilot. El terme "melis" s'origina en el vocable francès Mélèze d'Europe (que correspon a les espècies de Larix). L'escassetat de fusta del gènere Larix va propiciar que fustes comercialment esteses, com el pi groc del Sud, entre altres, absorbís la denominació, sense que això signifiqui que aquest tipus de fusta s'hagi de prendre com a patró característic del nom Pino melis. El terme tea surt del centre de l'arbre, que, a causa de la seva resina, pot cremar fàcilment i coincideix que el Pinus taeda és molt resinós; el terme "mobila" té l'origen en el port de Mobile des d'on s'exportava la fusta de pins del sud cap a Espanya, entre altres destinacions.
Notes històriques
La fusta de pi és un material molt freqüent a Castella, sobretot en la construcció de mobles en massís. Històricament, de la mateixa manera que les fustes de ribera, s’ha emprat per a les estructures i les parts no visibles dels mobles (prestatges d’escriptoris i armaris, calaixos, travessers, base per a mobles xapats, etc.), i sovint es combina amb la noguera, fusta per excel·lència del moble a la península. El pi és una fusta adequada per tenyir-la i sovint se n’ha modificat l'aparença per assimilar-la a altres fustes més nobles, com la noguera o el banús (fusta de pi ebenitzada) (RODRIGUEZ 2006: 272). La fusta de pi també ha estat un material utilitzat per aplicar la coneguda laca espanyola o xarol (ORDÓÑEZ 2006: 69-88). Al segle XII ja trobem documentació que fa palès l’ús del pi per a la construcció de mobles i petits objectes. Mainar fa referència a un inventari català del 1149 on apareix mencionada una caixeta mossàrab en la qual els filets de fusta fosca ressalten sobre una base de pi (RODRÍGUEZ 1990: 28). D’altra banda, una de les peces catalanes més antigues que ha arribat als nostres dies és el banc presbiteral de l'església romànica de Sant Climent de Taüll dels segles XIII-XIV, precisament construït amb pi, en origen policromat i daurat. No és estrany que un gran nombre de mobiliari medieval es construís amb fusta de pis, ja que l’ús de les fustes locals, com l’àlber blanc, la noguera o el pi, era el més habitual.
Normalment, les arquetes i els cofres medievals construïts amb pi es cobrien amb pell o amb altres tècniques decoratives com la policromia o el pastillatge daurat o policromat. Cal destacar les arquetes pintades hispàniques medievals, construïdes normalment amb un buc de pi amb decoració policromada. Al Museu Frederic Marès se'n conserva una col·lecció destacable (CATÀLEG 2017).
Ja des del Renaixement la fusta de pi és emprada en mobles populars i en altres d’un cert nivell econòmic. Veiem doncs el testament de Felip II on se citen més de quaranta escriptoris, alguns d’ells construïts amb fusta de pi combinada amb noguera (CASTELLANOS 1990: 90).
Durant el segle XVII els gremis estaven molt compartimentats i es regien per una normativa inflexible pel que fa, entre altres qüestions, a l’ús dels materials entre entalladors i fusters, de manera que els fusters tenien prohibit treballar la fusta de noguera i estaven obligats a realitzar les peces de mobiliari de pi. En el supòsit que es tenyissin per imitar la noguera o alguna altra fusta, una de les cares havia de ser de to natural (AGUILÓ 1990: 113).
És interessant esmentar la denúncia que va interposar el gremi de fusters de la ciutat de Barcelona l’any 1737 a Domingo i Jeroni, dos germans de «nacion romanos». Aquests últims van construir il·legalment «dos calaxeras a tall de escriptori» i «dos taulas otxavadas a joch de damas». A més, els fusters reclamaven que les peces es cremessin, ja que havien estat construïdes amb fusta de pi i noguera, mentre que les ordenances de l’època disposaven que la noguera només combinava amb la fusta d’àlber blanc (MESTRES; PIERA 1999: 153).
Durant el segle XIX la fusta de pi es va continuar emprant, igual que de segle anterior, en estructures de mobles xapats i a les parts interiors, com els calaixos o les lleixes. Cal destacar, però, que durant el segle XIX la compravenda de fusta era un negoci important. Normalment, els artesans que necessitaven comprar fusta es veien obligats a demanar crèdits. Destaquem el cas del fuster barceloní Eulogi Soler, que l’any 1827 va haver d’hipotecar-se per pagar a Francesc Viñas, comerciant de Mataró, «vàrios cargaments de taulons, pi de Suècia dits vulgarment de Flandes» (MESTRES; PIERA 1999: 217 i 219).
Amb el modernisme la fusta de pi es va emprar tant en estructures com en elements constructius. Cal destacar les portes de fusta de pi tallada de la Casa Batlló dissenyades per Antoni Gaudí, el cadiratge de Joan Busquets amb fusta de pi daurada a l’estructura, el moble auxiliar del domicili-despatx de Josep M. Jujol, dissenyat per ell mateix, de fusta de pi tallada i calada o les marqueteries i els mobles de la Casa Lleó Morera, dissenyades per Gaspar Homar.
Definicions
Nom científic
Pinus sp. (Pinus taeda L., Pinus sylvestris)
Nom comú
Pi melis (Cat), Pino melis, Pino tea (Es), Pine (En), Pin (Fr)
Família
Pinaceae
Procedència
Sud-est dels Estats Units i sud-est d'Amèrica del Sud
Dist. geogràfica
Europa, Euràsia i Amèrica
Color
L'albeca és de color blanc esgrogueït o groc clar. El durament del tronc va des d'un groc ataronjat a un marró vermellós.
Fibra
Recta entrellaçada.
Gra
Gruixut / bast.
Duresa
Tova, 2,4 al test de Monnin.
Densitat
Semilleugera, 400-610 Kg/m3 al 12% d’humitat.
Durabilitat
Mitjanament duradora davant els fongs, susceptible a l’atac d’insectes.
Impregnabilitat
L’albeca és poc impregnable però la fusta de cor és impregnable.
Usos
Cases i vaixells de fusta, fusteria d'interior i ebenisteria, pals i travesses, tarimes i parquets, instruments musicals, franel·la vegetal, combustible, carbó vegetal i biomassa, pasta de paper, paper kraft, taulers de contraplacat, aglomerats i xapes
Preu/disponibilitat
Potser la trobem a un preu moderat per tractar-se de fusta de pi, tot i que les de més qualitat són estimades dins del grup de "pins grocs del sud" que per tant es cotitzen a un preu més alt. Les masses forestals, la producció i l'exportació són importants.
Propietats tecnològiques
● serradura - fàcil, excepte quan hi han dipòsits de resina
● mecanitzat - fàcil, segons la quantitat de nusos i resina de la peça
● encolat - complicat quan existeix resina
● acabat - complicat per la resina. Necessari un producte de preparació.
● clavat i cargolat - necessita trepant previ
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
