Fusta de taronger; emprada en ebenisteria i en la fabricació d' estris domèstics. També pertany al tipus de fustes dures pel que té resistència i una durada llarga com llenya, a les brases. En aquest sentit, és molt apreciada i forma part de les principals opcions a prendre pel seu alt nivell calorífic.
Notes històriques
El taronger és considerat un arbre fruiter, de manera que sovint a la bibliografia i la documentació apareix com a fusta de fruiter sense especificar si es tracta de taronger o d’alguna altra fusta d’arbre fruiter, com el perer, per exemple.
L’any 1584, per a la fabricació de les llibreries de la Biblioteca del Reial Monestir d' El Escorial, realitzades per Giuseppe Flecha, segons menciona l’arquitecte renaixentista Juan de Herrera, es va fer una acurada selecció de fustes per disposar-les amb un rigor geomètric perfecte. Les fustes precioses i exòtiques que es van emprar per a la construcció de les llibreries eren la caoba, el sapote, el banús, el taronger i el cedre (CASTELLANOS 1990: 85-86).
Durant el segle XVII els artesans que treballaven el taronger eren els entalladors, els quals construïen mobles de noguera amb marqueteria d’os i fustes d’arbres fruiters com el taronger, a diferència dels ebenistes, que treballaven amb fustes precioses —banús i caoba— i materials luxosos, com el marfil o el carei (AGUILÓ 1990: 113). El taronger s’emprava en xapats, combinats amb banús, marfil i altres fustes (RODRÍGUEZ 2006: 249).
Han arribat als nostres dies peces catalanes del segle XVIII, segle d’or del moble català, amb marqueteries i embotits on es combina la fusta de taronger amb l'àlber, la noguera, el cirerer i l’olivera, entre altres (MESTRES; PIERA 1999: 113).
