La fusta de xicranda, també anomenada copaia o parapará, és una fusta clara y lleugera, amb acceptables característiques mecàniques i utilitzada principalment per fer mobiliari i per a l’obtenció de xapes.
Sota la denominació de xicranda hi ha aproximadament 50 espècies. D'entre aquestes, en destaquen dues: Jacaranda mimosifolia, de gran valor ornamental i molt utilitzada en parcs, places o jardins, i Jacaranda copaia, la més àmpliament utilitzada com a espècie fustable
Notes històriques
Xicranda — aquest resum històric no correspon a la xicranda descrita sinó a Machaerium spp. (Leguminosae, Papilionoideae)
La fusta de xicranda ha estat un material bastant emprat al llarg de tota la història del moble, sobretot en aplicacions de xapa i marqueteria. Un exemple destacat d'aquesta aplicació en marqueteria pictòrica és l'studiolo del duc d'Urbino al palau de Gubbio, datat entre el 1478 i el 1482 (MILLAR 2005: 29).
La xicranda (o palissandre) importada del Brasil fou la primera fusta nordamericana utilitzada pels ebenistes europeus, tant en talla com en torn o marqueteria (MILLAR 2005: 57). Durant el segle XVII, amb el barroc dominant a gran part d'Europa, la fusta de xicranda es va emprar en els mobles sumptuosos amb formes arquitectòniques, elements tallats i decoracions luxoses amb motius de reminiscència clàssica i renaixentista.
Els llits catalans del segle XVII normalment eren de noguera. Tanmateix a mesura que avança el segle, a partir del l'últim terç especialment, els llits es construeixen de xicranda o d'alzina, d'aparença molt semblant a la xicranda (MAINAR 1976: 166). Pel que fa als escriptoris, a Catalunya no tenien la sumptuositat dels de Salamanca o de columnetes castellans, però se'n realitzaven amb materials exòtics i luxosos com la fusta la xicranda, de granadilla o de banús combinats amb carei, bronze, vori o os gravat (MAINAR 1976: 164). La fusta de xicranda s'emprava sobretot quan hi havia carència de banús, la fusta exòtica per excel·lència (MESTRES; PIERA 1999: 83).
L'ús de la xicranda durant el romanticisme ja ve avalat per la tradició i el prestigi que aquest material tenia a les llars catalanes, de fet, en aquells anys, el seu ús fou superior al de la caoba. Sobretot, ja des del segle XVIII, la xicranda s'havia emprat en el mobiliari d'alta categoria (MAINAR 1976: 240); i especialment a partir dels anys cinquanta del segle XIX l'ús de fustes fosques (com la xicranda) o tenyides de negre tindrà molt d'èxit (GÜELL; JORBA 2008: 9). Tal com revela el catàleg de l’Exposició Industrial i Artística de Productes del Principat de Catalunya, que es va fer a Barcelona l’any 1860, les fustes més utilitzades entre l'ebenisteria catalana i de les quals hi ha més referència són la caoba, i en primer lloc, la xicranda (GÜELL; JORBA 2008: 9).
L'inici de l'ús de la fusta de xicranda s'hauria de situar a finals de la dècada dels anys quaranta i sobretot als anys cinquanta del segle XIX, quan es comença a introduir la moda de les fustes fosques (GÜELL; JORBA 2008: 9-10), i va esdevenir la fusta per excel·lència a partir dels anys cinquanta, combinada amb marqueteria metàl·lica o de cadeneta, típica d'aquests anys (GÜELL; JORBA 2008: 10). Cap al 1860-1865 sorgeix la moda de la ditada, mobiliari que incorpora un tipus de decoració que sembla que estigui feta amb la incisió d’un dit. Normalment, el mobiliari de la ditada estava realitzat amb materials i fustes bones, com la caoba, la palma de caoba, la xicranda, la noguera, etc. (GÜELL; JORBA 2008: 11).
Al segle XX, la xicranda fou emprada en les marqueteries modernistes i formava part del repertori de fustes del grup dels bruns emprats per Gaspar Homar, juntament amb altres fustes, com el banús i el granadillo (MAINAR 1976: 335-336).
Perú, Bolívia, el Brasil, Guiana, del nord al centre d'Amèrica fins a l’Argentina. Altament cultivada a Europa
Color
La fusta del cor és de color de civada a blanc rosat o to marronós; no està demarcada de la fusta de l’albeca.
Fibra
Recta, nerviosa.
Gra
De mitjà a gruixut.
Duresa
Fusta tova, amb un 1,1 al test de Monnin.
Densitat
Fusta lleugera, té una densitat aproximada de 430 kg/m3 al 12% d’humitat.
Durabilitat
Baixa, sobretot davant insectes. Gens recomanada per a exteriors o zones amb humitat.
Impregnabilitat
Fàcilment impregnable.
Usos
Xapes de fusta natural, mobiliari d'interior, fabricació de taulers de fibres i partícules (MDF o aglomerats), motllures, tornejats i petites talles, embalatges, polpa de paper.
Preu/disponibilitat
Moderat tenint en compte que és una fusta tropical. El seu comerç no és limitat ni es tracta d’una espècie en risc d’extinció.
Propietats tecnològiques
● serradura sense dificultats
● bones aptituds per a l’obtenció de xapes tallades a la plana
● mecanitzat - sense problemes
● encolat - sense problemes
● acabat, clavat i cargolat - sense problemes
Subscriu-te al nostre AEMnews quinzenal per a no perdre’t cap dels nostres esdeveniments.
